Un home dels Reguers, al terme municipal de Tortosa, truca un dilluns a la redacció del Setmanari L?Ebre per a dir que ell sap exactament on està enterrat el cos del guerriller aragonès Francisco Serrano Iranzo, l?últim company del mític la Pastora, una volta tots dos van decidir desertar de l?Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón (AGLA) del maquis, fa setanta anys. Este fet desencadena l?interès gairebé obsessiu del director del periòdic per a propiciar-ne l?exhumació, a iniciativa del Govern d?Aragó, i per a conèixer més coses dels maquis i de la vida de Serrano, àlies El Rubio, un antiheroi en contraposició a l?explotada vessant mitològica de la Pastora. Pare desesperat i durament represaliat, i botxí a la vegada, el fil de la història d?El Rubio i l?aprofundiment inèdit en alguns capítols concrets, amb testimonis nous i actualitzats, articulen, a través de l?enfocament de l?autor i de diferents veus memorialistes, una reivindicació del rescat i la dignificació de totes les víctimes silenciades de la Guerra Civil i el franquisme.

Ramon Berenguer Curto, jove poeta, lector empedreït i filòsof afeccionat, observador i amant de la natura, que havia estat un nen ordenat i responsable de caràcter reflexiu i introspectiu, va fugir a la muntanya per tal d?assolir la immortalitat. Els seus referents familiars eren la seva mare Remei i la seva tieta Cinta la Cardenala. Fill únic, no va conèixer pràcticament el seu pare per la raó traumàtica de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), ja que havia mort quan ell només tenia tres anys. El Ramon havia conegut una noia molt maca, la Lluïsa, mestra de professió, amb la qual tenien xerrades interminables i molt divertides, però amb algunes diferències significatives entre el caràcter de la Lluïsa i el d?ell mateix. Hi ha una dolorosa contradicció que s?evidencia particularment en la història del Ramon i la Lluïsa, els quals al llarg dels anys es troben i divergeixen per anar transmetent, de manera subtil i delicada, aquest amor impossible de què han estat incapaços de gaudir plenament. Després de moltes lectures i reflexions sobre la immortalitat, allò que encara no fou a temps d?esbrinar el Ramon és si existia una altra vida més enllà de la mort. I si es retrobaria amb la Lluïsa i amb la seva mare, que havien traspassat abans que ell, en algun lloc de l?univers infinit.

Material fotogràfic conta la història de tres amics, tres joves de divuit anys que van voler canviar el rumb de les seues vides, i per a fer-ho, es van embarcar en un vaixell cap als Estats Units. Corre l’any 1918, i les dures condicions de vida que hi havia en les zones rurals valencianes van fer que molts es decidiren a emprendre el mateix camí que ells. Una vegada arribats a Nova York, viuen tota una sèrie de penalitats i aventures, que canviaran per sempre més les seues vides. Coneixen una ciutat i uns costums radicalment moderns, que mai no hagueren somiat en la tranquil·litat tradicional dels seus pobles. La majoria trien un camí segur, però d’altres s’endinsen en territoris més perillosos. Material fotogràfic novel·la de manera efectiva i documentada l’apassionant i no prou coneguda història de l’emigració valenciana als Estats Units en les primeres dècades dels segle xx.

Records de les llargues converses en la casa número 10 del carrer de Sant Josep de Sueca. No es pot parlar de tertúlia en singular, ja que aquella casa la freqüentaven molta gent de totes les comarques del país i, fins i tot, d’arreu dels Països Catalans. L’autor conta en primera persona com un grup de joves que vivien a Sueca començaren a visitar l’escriptor en un temps en què la dictadura del general Franco moria, però la democràcia no acabava de nàixer. Visitaven Fuster i raonaven de tot: de literatura, de música, de política… Encetaren una relació que va durar fins a la mort de l’escriptor. Era un lloc on els joves es trobaven amb qualsevol sorpresa en forma de mite de la cultura catalana o de líder d’un partit polític d’esquerres. Seria impossible fer una llista completa de totes les persones que anaven a Sueca per visitar Fuster. Es tracta d’un llibre molt personal en què l’autor es proposa, sobretot, contar la seua experiència. I conta les coses tal com les recorda.

Aquesta obra narra les condicions socials, familiars i econòmiques a Mallorca i a la major part de l?Estat espanyol en el moment de l?esclat de la guerra civil i la situació de molta de gent, sobretot la dels pobles, en els duríssims anys posteriors al conflicte bèl·lic. La novel·la ho descriu a partir d?uns personatges i d?una trama centrada en tres protagonistes: un porqueret a qui tothom pren per boig, un cec que hi veu més que ningú i un militar feixista. De les seves relacions en va surant una història: El cor de la Geneta.

A Mala sort per a la fusta si naix violí el lector trobarà catorze relats de diversa factura. Històries d?escriptors encaboriats, d?artistes d?ànima fluixa i també potent. Històries que van sorprenent per la diversitat dels elements literaris que conformen el llibre. Des de Fernando Pessoa i la seua passió per la bellesa, fins al críptic caràcter del Samuel Beckett o l?introspectiu del Cesare Pavese. Amb aquest recull tindreu a les mans les estrambòtiques dèries d?alguns personatges històrics, que ens acostaran a la seua humanitat, i ens descobriran la normalitat comuna de l?estima per l?altre.
El lector gaudirà d?una lectura amena i divertida, no exempta de l?agradosa aportació de noves coneixences. A més de desfilar per les seues pàgines Jean Genet, el bluesman Robert Johnson, el poeta oriolà Miguel Hernández i Paul Verlain amb Arthur Rimbaud, també ho fa La Bèstia, Aleister Crowley, i ho fan l?inefable periodista Marc Pellicer i el reeixit rocker valencià Marcel Bosch. Així mateix, Suzanne Valadon i un grapat de pintors de la bohèmia parisenca ens descobreixen les seues passions. En aquestes pàgines tindreu al vostre abast una plèiade immensa de personatges que no us deixaran indiferent, una aventura literària que el lector no es pot perdre.

El segle xxi estarà marcat per la suma de diverses crisis: climàtica, energètica, digital, social, de pèrdua de biodiversitat? La conjunció d?aquestes crisis, si no hi ha una resposta ràpida i eficient, pot comportar un col·lapse de la nostra civilització, que, inevitablement, donarà peu a una altra societat a la qual la humanitat s?haurà d?adaptar de manera forçada. Des del món educatiu no podem ser simples espectadors d?aquests canvis, sinó que tenim la responsabilitat de preparar totes i cadascuna de les generacions que passen per les nostres aules per a un futur que no serà tal com es dibuixa des de certs sectors. Quins coneixements i quines eines seran les que necessitarà el jovent per a adaptar-se a aquest futur? Va la comunitat educativa (administració, docents, famílies) en la direcció adequada? Amb Educar per al col·lapse Jordi Marín reflexiona sobre l?actitud amb què l?àmbit educatiu hauria d?afrontar aquest escenari i convida tothom a participar obertament d?un debat tan necessari com urgent.

Una trentena de poemes, escrits amb versos lliures o ritmats, llargs o curts, on l’extensió dels quals no reflecteix necessàriament la intensitat i la força del plaer o del dolor viscuts. Tots aquests poemes són, en realitat, un llarg poema. Un poema “d’amor d’indefinits en el món de la definició”, d’amor a una persona i d’amor a la vida que l’autor sent efímera. Patiment d’amor i alhora de soledat, tot i que encara la presència de l’ésser estimat sigui real i fruïda, perquè és conscient de la fugacitat del present.

Potser aquests versos transiten la via del desig arribats des d’un univers fràgil, el de la memòria. La subtil matèria primera dels encontres efervescents traspua l’essencial manera d’entendre la relació afectiva: física realitat que coincideix amb el frec unànime dels sentits. I els mots acompanyen tothora la veritable possibilitat de ferir la carn dels dies, majúsculs, proteics, sincers i tan creatius alhora. Tot s’hi avé per garantir la fortuna de la comunicació confirmant la reducció de les distàncies. A dues veus assaja la intensitat plural de l’ardència sensual quan els estels fan cintra per protegir la decidida manera d’abordar el fet amatori.

Sovint ens referim al segle xviii com l?època de la Il·lustració, el segle de les llums o altres metàfores prometedores i esplendoroses. Cal, però, preguntar-nos per l?abast real de la Il·lustració: fins a quin punt aquesta nova visió del món, importada dels nostres veïns europeus, va trobar acollida a les nostres terres? Com van impactar les idees dels filòsofs en un entorn catòlic, contrareformista i barroc? Es van traduir aquestes inquietuds culturals en un autèntic canvi social o va ser simplement el tema d?interès d?alguns cercles intel·lectuals esnobs? En aquest llibre explorem els clarobscurs de la cultura tortosina des del 1700 fins al 1821, a través de la seva expressió literària. El paisatge resultant és variat i heterogeni. Hi trobem continuïtats barroques tant en els temes com en els gèneres i estils emprats: les històries de les advocacions marianes, els goigs i les devocions populars, o també els plecs de cordill amb romanços de cec i la comèdia barroca, en un àmbit més lúdic. A partir del darrer terç de segle, però, podem copsar una clara obertura cap a les noves idees: historicisme crític, projectes tècnics per construir canals i poblar el Delta, al·legats constitucionalistes ?ja entrat el segle xix?, programes educatius i reformistes, etc. Tot plegat, es tracta de posar una peça modesta però inexcusable en el trencaclosques de la cultura catalana del segle xviii i principis del xix: la de la ciutat de Tortosa i les Terres de l?Ebre.